Una de les coses que més m’agrada de les tardes és poder deixar de pensar en la feina (una estoneta només, eh?) i intentar escoltar amb atenció el que m’explica la petita i observar-la. Tan sols el trajecte pel carrer a tirar les deixalles ja és una aventura: sortim amb el patinet, al cap de dues passes ja no el vol; reculem a buscar el tricicle, al cap de quatre passes ja baixa i deixa el lloc als ninos; al cap de deu passes ja hi torna a pujar; que si el gos borda, “no t’espantis, Nino, jo t’abraço fort”; …
Arribem al destí i resulta que, enlloc de ser al final del carrer davant dels contenidors, som en una hipotètica consulta d’una infermera (una servidora) per tractar a dos ninots que han rebut pessigades de mosquit. La consulta ràpidament es transforma en una plaça on ballar tots plegats.
És la quotidianitat d’una nena jugant, però no deixa de sorprendre’m les seves ocurrències i els seus raonaments, això fa temps que ha començat a enlairar-se!
I jo a la plaça intentant ensenyar-vos el bolso fet a partir del tutorial de la bossa d’un metre de tela de Pandielleando, súper pràctica i fàcil de fer… això si la màquina no et boicoteja perquè tens massa tela entre el biaix i la cremallera… serà aquest el motiu pel qual va dir “prou”? 🙂
Avui tornem a ser dijous i aquest cop tornem al RUMS! Si busqueu inspiració, res millor!
Una de las cosas que más me gusta de las tardes es poder dejar de pensar en el trabajo (un ratito sólo, ¿eh?) e intentar escuchar con atención lo que me cuenta la pequeña y observarla. Tan sólo el trayecto por la calle a tirar la basura ya es una aventura: salimos con el patinete, al cabo de dos pasos ya no lo quiere; retrocedemos a buscar el triciclo, al cabo de cuatro pasos ya baja y deja el lugar a los muñecos; al cabo de diez pasos ya vuelve a subir; que si el perro ladra, “no te asustes, Nino, yo te abrazo fuerte”; …
Llegamos al destino y resulta que, en lugar de ser el final de la calle delante de los contenedores, estamos en una hipotética consulta de una enfermera (una servidora) para tratar a dos muñecos que han recibido picaduras de mosquito. La consulta rápidamente se transforma en una plaza donde bailar todos juntos.
Es la cotidianidad de una niña jugando, pero no deja de sorprenderme sus ocurrencias y sus razonamientos, ¡esto hace tiempo que ha empezado a despegar!
Y yo en la plaza intentando enseñaros el bolso hecho a partir del tutorial de la bolsa de un metro de tela de Pandielleando, súper práctica y fácil de hacer … eso si la máquina no te boicotea porque tienes demasiado tela… será este el motivo por el que dijo “basta”? 🙂
Hoy volvemos a ser jueves ¡y esta vez volvemos al RUMS! ¡Si buscas inspiración, nada mejor!
Petit taller de costura 
que guapo el bolso, si es que los niños son un pozo de imaginación, así vamos aprendiendo con ellos
Gracias, Naii! Sí, i nos recuerdan que nosotras también tuvimos (y tenemos) imaginación… Por suerte!
Molt maco!
Els nens… és una passada quantes coses pasen pel seu cap, oi?
Merci! Sí, és tant divertit escoltar-los…
El bolso molt macu! la historia de lo que fan els nens em sona… a nosaltres ens donen molt de si els viatges al cole.. son 3 minuts caminant al meu pas i amb ell cundeixen molt mes… ara parem, ara saltem, ara carrera, ara enrera, ara bici… pero mola molt!
Que bonic poder-ho gaudir, Merche!
Esos bolsos donde puedes meter de todo son una maravilla!
Me gusta como has combinado la tela y el bies, genial!
Biquiños!!!
Gracias! ^_^
Bé pel bolso! T’hi cabràn un munt de coses!
Aquestes passejades / aventures són lo millor!! Jo sempre que puc surto amb temps amb la peque i disfrutem de totes les coses que hi ha per descobrir pel camí!!
Les petites grans coses del dia a dia! 🙂