Podríem resumir una part de la història explicant que era a finals dels anys 40 quan la Joana va anar a aprendre “corte y confección” a Girona. En concret, a la Rambla, on també vivia en una pensió entre setmana. Venia de poble, de Les Planes d’Hostoles (Garrotxa), i va trobar en la ciutat un ambient que li va agradar. Pel seu primer vestit n’hi van pagar 100 pessetes, i per l’últim que va fer, un vestit de núvia ja als anys 90, en va cobrar 10.000 pessetes.
En acabar els estudis va tornar al poble i va començar a cosir i vendre vestits pel seu compte. Era jove, havia tingut bicicleta i era de les poques que tenia una “mobilet”. Tenia por de caminar sola en la foscor, de petita havent sopat pujava corrents l’escala, tancava la porta de l’habitació i mirava sota el llit… Potser era la conseqüència d’haver viscut una Guerra Civil viscuda de petita, quan el seu pare es va haver d’amagar?
Era un dissabte del 1950 quan un noi de Salamanca li va estirar el llaç del seu vestit de ratlles blau i vermell a la Font Picant d’Amer durant el ball. Ell treballava al tren que unia Girona i Olot i vivia a Amer. Com va continuar la història ja us ho podeu imaginar…
El que ens va marcar a totes també va ser la mort d’aquell noi quan tenia 61 anys i era marit, pare i avi. La por a la soledat va tornar… i anys després, fins i tot quan la Joana ja havia deixat les agulles, les que venim després vam tornar a cosir, per unir, per retrobar-nos, per posar un pedaç d’amor a les ferides obertes del passat i saber que mai més tornaríem a sentir-nos soles.
Així és com va començar i com ho hem reprès… Aquest també és el motiu de l’absència, la necessitat de cercar i de retrobar. Com ja haureu intuït, la Joana és la besàvia de la petitona i és gràcies a ella que sabem cosir i que cosim.
Podríamos resumir una parte de la historia explicando que era a finales de los años 40 cuando Joana fue a aprender “corte y confección” en Girona. En concreto, en la Rambla, donde también vivía en una pensión entre semana. Venía de pueblo, de Les Planes d’Hostoles (Garrotxa), y encontró en la ciudad un ambiente que le gustó. Por su primer vestido le pagaron 100 pesetas, y por el último que hizo, un vestido de novia ya en los años 90, cobró 10.000 pesetas.
Al acabar los estudios volvió al pueblo y empezó a coser y vender vestidos por su cuenta. Era joven, había tenido bicicleta y era de las pocas que tenía una “mobilet”. Tenía miedo de andar sola en la oscuridad, de pequeña después de cenar subía corriendo la escalera, cerraba la puerta de la habitación y miraba debajo de la cama … ¿Quizás era la consecuencia de haber vivido una guerra civil vivida de pequeña, cuando su padre se tuvo que esconder?
Era un sábado de 1950 cuando un joven de Salamanca le tiró del lazo de su vestido de rayas azul y rojo en la Fuente Picante de Amer durante el baile. Él trabajaba en el tren que unía Girona y Olot y vivía en Amer. Como continuó la historia ya os lo podéis imaginar…
Lo que nos marcó a todas también fue la muerte de ese chico cuando tenía 61 años y era marido, padre y abuelo. El miedo a la soledad volvió … y años después, incluso cuando Joana ya había dejado las agujas, las que venimos después volvimos a coser, para unir, para reencontrarnos, para poner un parche de amor en las heridas abiertas del pasado y saber que nunca más volveríamos a sentirnos solas.
Así es como empezó y como lo hemos retomado… Este también es el motivo de la ausencia, la necesidad de buscar y reencontrar. Como ya habréis intuido, Joana es la bisabuela de la pequeñita y es gracias a ella que sabemos coser y que cosemos.
Retroenllaç: Declaració d’intencions i pantalons nounat/ Declaración de intenciones y pantalones recién nacida | Petit taller de costura
Aquesta història no ens l’havies explicat mai… Qué preciosa… I quin llegat que ha deixat la teva àvia ;)!!!
Estava molt endins… Ben guardada, de la qual hem anat estirant el fil i per fi ha sortit! 🙂
Caram! És tot un plaer poder llegir i sentir ben aprop del pit aquesta història plena d’Amor. Amor enfilat, Amor cosit, a vegades potser un xic punxant per haver oblidat el didal, Amor bordat… però al cap i a la fi Amor infinit sortit d’una mateixa madeixa. GRÀCIES Anna (i companyia)! 😀
Gràcies, Bel, per llegir-ho i comentar! Sentia que ara era el momemt de compartir-ho… Sí, a vegades també cosit i descosit per tornar a cosir… 🙂